dimarts, 25 de març del 2014

Victoria Cake o My fair Lady

Quan ens vàrem plantejar de fer un bloc, no havíem pensat mai que sobre tot seria de receptes de cuina, teníem la intenció de que fós un suport més a la nostra feina, però aquí ens teniu. A totes dues ens agrada cuinar, tastar, mirar i llegir, però també ens agrada el cinema. Avui parlarem de cinema, dels cinemes i de les pel·lícules. La Mon, de April's Kitch, cel·lebra el 3r aniversari i ens ha suggerit de participar en el concurs que organitza. El requisit: la recepta ha d’estar inspirada en una pel·lícula (que ha de ser entre els anys 50 i 65). Ens ho ha posat bastant difícil, primer buscar-la, mirar-la, i pensar una recepta, fer-la, i que surti  bé. Però aquests reptes ens encanten, i aquí hem arribat. Com diu la Mon, el més divertit és poder participar-hi.





La meva debilitat, són les pel·lícules musicals, la de la Mireia les de la Júlia Roberts. La música forma part de la meva vida, sempre n’he escoltat, en un altre temps fins i tot tocava algun instrument o cantava. Em passa el mateix  amb les pel·lícules, menys les de terror. Per mi viure en un poble és una opció de vida. Al poble que vivim, des de fa 17 anys, tant una com l’altre, té cinema, on cada cap de setmana passen una pel·lícula, gairebé sempre d’estrena, i si no és d’estrena ens esperem que la portin, cap problema i si no la porten ens escapem a veure-la al lloc on la facin. És un dels cinemes que encara aguanten, que encara no s’ha tancat, és d’aquells d’abans, amb el pati de butaques i la pantalla gran, amb totes les comoditats dels més nous. Inaugurat el novembre de l’any 1966, amb la pel·lícula “Sonrisas y lagrimas”, expliquen que quan el van inaugurar les cadires estaven numerades, i sempre estava ple. Ara, el dia que som 50 espectadors, fem festa major!! Els costums canvien, per bé o per mal, i costa aguantar en un món on tenim de tot des de casa. I el cine no és una excepció, tot canvia fins i tot els musicals,  des de  “Sonrisas y lágrimas” a “Mama mia”, per exemple.





La Mon, només ens deixa que sigui d’aquests anys en concret, i sense cap dubte ens quedem amb “My fair lady”, de George Cukor, pel·lícula ambientada a la Londres de començament del segle XX , una comèdia musical, de l’any 1964.





Segurament l’escena més coneguda és quan  Eliza ( Audrey Hepburn), baixa per unes escales i repetint fins a l’infinit, la frase de “The rain in Spain stays mainly in the plain”, que no aconsegueix pronunciar-la perfectament, i veu com el profesor Higgins pren el te, sense ni una mica de compassió,on no li deixar tastar ni una engruna.I no és perquè si, que passa durant l’hora del te. Les cares que fa Eliza, són tant bones, i ell és tant pla i tant poc sensible, que si jo hagués sigut ella li hauria encastat un pastís a la cara. Però ella resisteix, i continua, sap el què vol i com  aconseguir-ho. Fins que s’adona que només la utilitzen. Tota la pel·lícula, un bon tros, ella és un objecte que s’ha de polir, per després poder-lo mostrar en públic, lloant-se de com de fantàstics són, oblidant-se totalment dels esforços que ha fet ella. Quan ella pren consciencia que és només un objecte decoratiu,una diversió per aconseguir una simple aposta, enamorada del seu pigmalió, plega i marxa. És en aquest moment quan, ell, reconeix que s’havia començat a acostumar a tenir-la a casa. Quin carallot!!!





El resum, molt superficial, em fa pensar, que si s’acabés de manera diferent no m’agradaria tant. Visca les dones alliberades  i amb les idees clares, ella decideix no casar-se, i canviar de vida, amb esforç i perseverança, en un món molt difícil, on les normes eren estrictes i les classes socials estaven separades, molt separades. I tot i així, l’hora del te, va ser i serà,i un moment sagrat i de culte, tan per rics com per pobres, homes o dones, és el Moment.

Com ens agradaria poder recrear alguna escena de la pel·lícula, però són tant escasses les pameles.... T’hem preparat un cake, el de la reina Victòria. Que quan el vàrem veure hem cregut que era l’ideal, per la personatge que el prenia, per la quantitat de nata que es fa servir, i per lo fàcil que és de fer. Aquí us deixem un trosset de Londres, a la catalana. Eliza, aquest és un pastís ideal per fer-ne us, per menjar-se’l o pel què creguis que hagis de fer.





Necessitem:

  • 4 ous
  • 225g de sucre llustre
  • 225g de farina
  • 2 cullerades de llevat químic
  • 225g de mantega pomada
  • 30ml de llet
  • 150g de melmelada de gerds
  • 300g de nata
  • Gerds per a decorar


Pre-escalfem el forn a 180 graus.
En un bol hi posem els ous i el sucre llustre, i ho batem, fins que quedin escumosos. Posem la resta dels ingredients, i ho barregem bé, fins que quedi una massa uniforme.
Repartim la massa en dos motlles de 20cm de diàmetre. Enfornem 20 minuts. Els traiem i els deixem refredar.
Muntem la nata, ha de quedar ben forta.
Una la farem servir com a base. Posem la melmelada de gerds damunt la base, i a sobre la nata. Encaixem l’altre base al damunt. Decorem amb els gerds. Hi espolsem sucre llustre per sobre.









Per cert, la Victòria, la meva filla petita està encantada de tenir un pastís amb el seu nom. Ara en busco un d'especial pel Miquel!!


Les fotos les vàrem fer un dia gris abans de ploure.

9 comentaris:

  1. A la traducció que ens van passar a les nostres tele: La lluvia en Sevilla es una maravilla!!!

    Boníssim aquest pastís i la cara de mmmmmm que bo de la Mireia boníssima també.
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  2. Bet i Mireia!!! Gràcies noies!! No sabeu com m'ha agradat veure la vostra participació!!!! Sé que esteu a tope i no teniu temps quasi de rès i encara ho agraeixo mès!!!!
    M'encanta la recepta i aquesta recreació amb la Mireia prenent el té... jajaja sou la bomba. La peli, m'està sorprenent el nombre de musicals que están sent escollits,... m'encanta... i my fair lady es una monada.
    GRACIES noies!!!!! M'heu arribat al cor!

    ResponElimina
  3. Boníssim aquest fraisier! Quina pinta!!!
    Molta sort!
    Palmira

    ResponElimina
  4. Ostres, ostres, ostres...jo també havia triat My Fair Lady pel concurs de la Mon -fins i tot vaig anar a comprar-ne una còpia-, però volia fer els bombons que el professor ofereix a la seva alumne en la visita inicial...en fi...que com que aquest pastís vostre és insuperable...em sembla que canvio de peli! Petons!

    ResponElimina
  5. Cómo me gusta la película que habéis elegido y la protagonista es mi debilidad. Yo elegí para el concurso de Mon Desayuno con diamantes que es también un tesoro de película. La tarta, como Eliza, preciosa y delicada. Bss.

    ResponElimina
  6. M'encanten els musicals i aquesta pel.lícula en particular i m'encanta aquest pastís, gràcies.
    Petons.

    ResponElimina
  7. Noies, això fa molt bona cara... Ho haurem de provar un dia amb una mica de temps! I les fotos, precioses!

    ResponElimina