dilluns, 20 d’agost de 2012

La melmelada que no ha pogut ser i no serà


Des de fa 35 anys que un moment o altre pugem a la mateixa vall del Pirineu, és aquell moment que esperem tot l’any. És el moment de canviar la rutina i viure diferent uns dies. És el moment de baixar el ritme i tornar a mirar i a escoltar. El lloc on anem està al mig de la muntanya, alta muntanya, i només pots escoltar el silenci, tal com anunciava un cartell fa uns anys quan entraves a la vall. L’entorn és un paradís, si, un paradís al costat de casa. Acabes sabent quins horaris fan els animals boscans, per poder ensopegar amb ells, acabes sabent quina és l’ombra més fresca, o cap a on mirar per deixar anar la ment. Tot es pot anar aprofundint, fins i tot les relacions amb la família, que aflora el més bo i el més dur de cadascú. Només ets tu i l’entorn.


Aquest és l’entorn on en teoria pots trobar les fruites silvestres. Per deformació Professional, i per persistent, cada any em proposo d’anar a buscar gerds, les maduixetes ja estan passades. Quan arribem al pla, hi ha uns pocs racons que acostumen a créixer, bora les zones més humides, envoltades d’ortigues que són les seves protectores, ja que no són com les mores, no tenen punxes per defensar-se. Amb molta il·lusió, comencem la peregrinació, i cada any, ens trobem que els cabirols o els isards han passat davant nostre! 



Aquest any n’he collit un grapat i mig, més els que han anat a la panxa, i hem pogut fer la prova. Però només, la prova. Serà impossible fer-ne més que un vol gran!
Aquesta és la història de la melmelada que no ha pogut ser i no serà. Per cert, aquesta és la típica melmelada que et demanen quan la persona no vol comprar res.