Quan ens vàrem plantejar de fer un bloc, no
havíem pensat mai que sobre tot seria de receptes de cuina, teníem la intenció
de que fós un suport més a la nostra feina, però aquí ens teniu. A totes dues
ens agrada cuinar, tastar, mirar i llegir, però també ens agrada el cinema.
Avui parlarem de cinema, dels cinemes i de les pel·lícules. La Mon, de April's Kitch, cel·lebra el 3r aniversari i ens ha suggerit de participar en el concurs que
organitza. El requisit: la recepta ha d’estar inspirada en una pel·lícula (que
ha de ser entre els anys 50 i 65). Ens ho ha posat bastant difícil, primer
buscar-la, mirar-la, i pensar una recepta, fer-la, i que surti bé. Però aquests reptes ens encanten, i aquí
hem arribat. Com diu la Mon, el més divertit és poder participar-hi.
La meva debilitat, són les pel·lícules
musicals, la de la Mireia les de la Júlia Roberts. La música forma part de la
meva vida, sempre n’he escoltat, en un altre temps fins i tot tocava algun
instrument o cantava. Em passa el mateix
amb les pel·lícules, menys les de terror. Per mi viure en un poble és
una opció de vida. Al poble que vivim, des de fa 17 anys, tant una com l’altre,
té cinema, on cada cap de setmana passen una pel·lícula, gairebé sempre d’estrena,
i si no és d’estrena ens esperem que la portin, cap problema i si no la porten
ens escapem a veure-la al lloc on la facin. És un dels cinemes que encara
aguanten, que encara no s’ha tancat, és d’aquells d’abans, amb el pati de
butaques i la pantalla gran, amb totes les comoditats dels més nous. Inaugurat el
novembre de l’any 1966, amb la pel·lícula “Sonrisas y lagrimas”, expliquen que
quan el van inaugurar les cadires estaven numerades, i sempre estava ple. Ara,
el dia que som 50 espectadors, fem festa major!! Els costums canvien, per bé o
per mal, i costa aguantar en un món on tenim de tot des de casa. I el cine no
és una excepció, tot canvia fins i tot els musicals, des de “Sonrisas
y lágrimas” a “Mama mia”, per exemple.
La Mon, només ens deixa que sigui d’aquests
anys en concret, i sense cap dubte ens quedem amb “My fair lady”, de George
Cukor, pel·lícula ambientada a la Londres de començament del segle XX , una comèdia
musical, de l’any 1964.
Segurament l’escena
més coneguda és quan Eliza ( Audrey
Hepburn), baixa per unes escales i repetint fins a l’infinit, la frase de “The rain in Spain stays mainly in the plain”, que no aconsegueix pronunciar-la perfectament, i veu com el profesor
Higgins pren el te, sense ni una mica de compassió,on no li deixar tastar ni
una engruna.I no és perquè si, que passa durant l’hora del te. Les cares que fa
Eliza, són tant bones, i ell és tant pla i tant poc sensible, que si jo hagués
sigut ella li hauria encastat un pastís a la cara. Però ella resisteix, i
continua, sap el què vol i com aconseguir-ho.
Fins que s’adona que només la utilitzen. Tota la pel·lícula, un bon tros, ella
és un objecte que s’ha de polir, per després poder-lo mostrar en públic,
lloant-se de com de fantàstics són, oblidant-se totalment dels esforços que ha
fet ella. Quan ella pren consciencia que és només un objecte decoratiu,una
diversió per aconseguir una simple aposta, enamorada del seu pigmalió, plega i
marxa. És en aquest moment quan, ell, reconeix que s’havia començat a acostumar
a tenir-la a casa. Quin carallot!!!
El resum, molt
superficial, em fa pensar, que si s’acabés de manera diferent no m’agradaria
tant. Visca les dones alliberades i amb
les idees clares, ella decideix no casar-se, i canviar de vida, amb esforç i perseverança,
en un món molt difícil, on les normes eren estrictes i les classes socials
estaven separades, molt separades. I tot i així, l’hora del te, va ser i serà,i
un moment sagrat i de culte, tan per rics com per pobres, homes o dones, és el
Moment.
Com ens agradaria
poder recrear alguna escena de la pel·lícula, però són tant escasses les
pameles.... T’hem preparat un cake, el de la reina Victòria. Que quan el vàrem
veure hem cregut que era l’ideal, per la personatge que el prenia, per la
quantitat de nata que es fa servir, i per lo fàcil que és de fer. Aquí us
deixem un trosset de Londres, a la catalana. Eliza, aquest és un pastís ideal
per fer-ne us, per menjar-se’l o pel què creguis que hagis de fer.
Necessitem:
- 4 ous
- 225g de sucre llustre
- 225g de farina
- 2 cullerades de llevat químic
- 225g de mantega pomada
- 30ml de llet
- 150g de melmelada de gerds
- 300g de nata
- Gerds per a decorar
Pre-escalfem el forn a 180 graus.
En un bol hi posem els ous i el sucre llustre,
i ho batem, fins que quedin escumosos. Posem la resta dels ingredients, i ho
barregem bé, fins que quedi una massa uniforme.
Repartim la massa en dos motlles de 20cm de
diàmetre. Enfornem 20 minuts. Els traiem i els deixem refredar.
Muntem la nata, ha de quedar ben forta.
Una la farem servir com a base. Posem la
melmelada de gerds damunt la base, i a sobre la nata. Encaixem l’altre base al
damunt. Decorem amb els gerds. Hi espolsem sucre llustre per sobre.
Per cert, la Victòria, la meva filla petita està encantada de tenir un pastís amb el seu nom. Ara en busco un d'especial pel Miquel!!
Les fotos les vàrem fer un dia gris abans de
ploure.
